La seua foto favorita. Agost del 2012
És aborronador veure com algú a qui has estat tan unit durant els últims seixanta anys va perdent la memòria i amb qui no pots continuar conversant.
Mai de la vida m’he dirigit a Mulet pel seu nom de pila, Josep Miquel, ni jo ni cap dels amics i companys o alumnes amb què hi ha tractat al llarg de la seua extensa vida professional com a professor del col·legi Maristes de Dénia, però amb qui he mantingut tanta amistat i tan llargues xarrades. I per suposat també moltíssimes i acalorades discussions, sense, que coses, mai ens hàgem barallat, mai ha quedat cap solatge de ressentiment, i ja és difícil perquè mira que hem mantingut postures tan diferents de nivell polític i futbolístic.
L’últim busseig junts
Ell, catalanista acèrrim i amb una visió tan esbiaixada que a vegades li portava al fanatisme més intransigent, i jo sempre caient en la trampa de traure-lo del pou del nacionalisme que tant deteste siga del color que siga. Ha sigut impossible, però repetisc, d’aquelles discussions no ha quedat mai cap ressentiment.
Però sempre ens quedava el cine, i eixe era el nostre refugi de pau. Ahí si que coincidirem sempre. Les xarrades sempre eren tranquil·les i apassionants, i a més coincidim en que segurament la pel·lícula que més ens ha agradat, i la que als dos ens ha portat al plor es sens dubte, Cinema Paradiso.
Ahir junts en Oliva
18/10/2016
Per moltes vegades que la torne a veure sempre el tindré en la memòria, i sobre tot en eixa escena final que ens trasllada a la infància i a l’amor al cine, a eixe món que ens va marcar tant i que tantes il·lusions ens va aportar, a eixes converses a l’eixida del cine d’estiu camí de casa abans d’acomiadar-nos, i que a vegades una veïna molt teclosa ens feia acabar ja de matinada.
Ara que Mulet ja no pot seguir-me en els records, que està en el seu món oníric, el que més desitge és que la seua memòria i ell estiguen assentats en el seu paradís, en el seu Cinema Paradíso.
Gran artículo, sí señor, muy emotivo… Es duro que la vida prepare estos finales, con la pena que conlleva la pérdida de memoria de un ser querido y ver su lento declive…
Siempre os quedará lo vivido.
Un abrazo a la familia.
Tuvimos la suerte de conocerlo y disfrutar de él y de Alicia durante una entrevista para un documental, fue una mañana de verano del 2014 en el patio del Hotel Chamarel. Era un chorro de datos, divertidos, emotivos, curiosos, científicos… enlazaba un tema con otro con una velocidad y lucidez asombrosa, como Tarzán saltando de liana en liana, me quedo con este recuerdo. Gracias Mulet.
Cuesta aceptar tanto y tan rápido deterioro de la memoria de una persona con la cual has mantenido tan larga relación.
Gracias por vuestros comentarios.