No vull tornar a repetir-me, ni tampoc vull sentir que és una obsessió, però ja estem a final del curs 2014/15 i de nou torne a sentir eixa mescla d’orgull, nostàlgia i il·lusió per tornar a compartir l’estiu amb tots els meus néts i nétes, Pau (15), Eva (11), Anita (8), Johan (7), Dani (5) i Altea (4) (Veure entrada 2014)
Tornar a cuidar de Dani que arriba dissabte que ve, tornar a les nostres mini excursions amb bici, a remullar-nos jugant sense parar en la piscina, a bussejar en la mar i comprovar com s’il·lusionen cada vegada que veuen peixos, a separar-los en els seus baralles i veure com de nou tornen a abraçar-se i compartir tots estos dies.
Em sent feliç pel que significa als meus 67 anys ser un d’ells. Bo, això és un poc pretensiós, però algo d’això hi ha.
Estes últimes setmanes Eva, Anita i Johan han gaudit amb la sèrie “Verano Azul”, aquella sèrie que tant els va agradar als seus pares i que ara volen imitar en els seus recorreguts estiuencs inclús taral·larejant la melodia que la va fer famosa. I jo, seré el seu “Chanquete”?.
Bon estiu a tots i totes.
