Els sentits ens porten en algun moment als records, i d’entre tots ells crec que l’olfacte és el que més fidelment subsistix en la memòria.
Inalterable al pas del temps cada vegada que et ve una olor u aroma al nas, renaixen els records que comporta eixa olor. La vista es distorsiona, l’oïda pot variar en funció del declivi produït per l’edat i el tacte no ho tenim tan desenrotllat per tindre els altres quatre, però estos dies de primavera, d’abril concretament ens invadix als que tenim el privilegi de viure en esta part del Mediterrani eixe penetrant olor de la tarongina tan inconfusible.
La bici em permet el plaer d’introduir-me per estrets camins que transcorren entre bancals que estan en plena floració i tornar a casa carregat d’eixe perfum embriagador.
Visca Abril, pel seu preciós nom, per introduir-nos en la primavera, i visca la vida perquè ens permeta el luxe d’amerar-nos de tarongina, eixa olor que durant la meua infància sempre em transportava a la Pasqua i a eixes vesprades de xicones, de corda i de mona.
