Avui el meu germà Bernardo cumpliría 74 anys si no hagués mort fa una mica més de cinc anys. De bon matí he recordat vivències i anècdotes de la nostra vida a través de la infància, l’adolescència i de la maduresa. Deixo un text que vaig redactar per al setmanari Canfalí poc dies després de la seva mort, i torne a comprovar que el temps ens segueix devorant.
Gloria, Josita, Alfredo i Nardo
Nardo, Josita, Alfredo y Gloria
“El nom va ser idea de la nostra mare. Ber, el pare i Nardo, el fill. Fàcil. D’esta manera els distingia i evitava confusions. I així va ser com el cridàvem durant l’espai de temps que vull recordar ara, eixe que va transcórrer entre la infància i la joventut. Parle del meu germà Bernardo Sanz.
Cinc anys major que jo, sempre va ser un germà protector, ho va ser durant la infància i em va ajudar en el pas per l’adolescència. El tenia absolutament idealitzat. Eixos anys de diferència em van portar a estar sempre imitant-lo i admirant la seua intel·ligència, el seu sentit de l’humor i sobretot la seua facilitat per a fer amics i perquè estos admiraren la seua ironia i la seua filosofia de vida.
Eixos records d’infància compartida, eixes difuses imatges del Terol de postguerra, eixos estius de sol i de sal en la Marina, eixos partits dels dijous en el Rodat pedregós, Acció Catòlica i el seu futbolí, eixos primers divendres de mes que ens van donar saldo per a la salvació eterna.
Després van vindre els anys a Benidorm: treball, nits molt llargues i despertars resacosos, encara que sempre amb l’obligació d’complir cada matí en l’hotel, “com ha de ser”, deia. Després ens en vam anar junts a Xàbia i també vam compartir a bord del 600 anades i vingudes, treball, responsabilitat i il·lusió, i moltes ganes de tornar a Dénia cada nit.
Més tard vam començar a veure el futur cada u pel seu costat i va arribar la fi del treball compartit. Sense donar-nos conta ens vam submergir en eixos anys que a tots ens pareixen tan importants, i que acaben diluint-se entre els inoblidables records de la infància i els més recents de la vellesa.
Em quede amb el seu sentit de l’humor, amb la seua ironia, amb el seu sarcasme i eixa forma de ser tan seua. Amb les nostres acalorades discussions futboleres i polítiques, aferrats cada un a les seues idees, ell navegant en el blau i jo aferrat al roig, i no obstant això, un germà tan volgut.
Va fugir dels meus consells, i la jugada li ha eixit perfecta. Tabac fins al final. Se n’ha anat de forma ràpida, indolora i millor encara, amb un somriure i amb la certesa que la seua forma d’interpretar la vida va ser la més encertada. “No viu millor qui més té, sinó qui menys necessita”. És el que pensava, i el que va seguir al peu de la lletra.
Prenc nota, Nardo. Et vull per com has sigut, per com te n’has anat, per la teua última mirada, per atrevir-te a donar-me les gràcies per passar a visitar-te, per compartir amb tu eixos últims moments, i per com d’agraït has sigut amb el meu fill.
Ens deus una, germà, al meu fill Alfredo. i a mi, i no te la perdonem. No oblide l’últim que ens vam dir en la nostra sarcàstica comiat. Ens tornarem a veure i allí estaré amb la factura prest a cobrar-te-la, però això sí, sense IVA.
Un abraçada.”
La pérdida de un familiar siempre nos deja un sabor muy amargo, y más si tuviste ese tipo de relación que tan bien describes.
Recuerdo que leí este artículo en su día y me gustó mucho esa forma tan intimista y emotiva de recordar a tu hermano. Todo un homenaje hacía el.
Un abrazo.
Victoria.
Siempre es dolorosa tratándose de alguien tan querido. A todos nos pasa cuando alguien tan próximo se nos va. Ahora que ya han pasado cinco años, ahora que ya soy medio año más viejo que él cuando murió, echo la vista atrás y vuelvo a ver y recordar muchos de los momentos compartidos.
Gracias por tu comentario que siempre valoro tanto.
Un beso.
Alfredo